Terrorisme amb el suport de les nostres institucions

Fa dies posava un exemple tímid (Fira d'Abril) de com els diners que l'Estat ens roba poden acabar en activitats absolutament inversemblants (fins i tot -crec jo- vist amb la mentalitat d'un partidari de tal robatori). Avui, però, l'exemple que he llegit al bloc de l'amic Moré m'ha horroritzat. Amb el permís que ens atorga per difondre-ho, copio literalment:

Avui hem enviat a institucions, partits polítics i mitjans de comunicació la següent nota:

Benvolguts senyors,

La propera setmana, en concret els dies 14 i 17 del present mes de Maig diverses entitats encapçalades pel Consell de la Joventut de Barcelona (CJB) han organitzat un seguit d’actes de solidaritat amb Palestina que entrarien en el desenvolupament democràtic i la llibertat d’expressió d’una societat com la nostra. Poden trobar tota la informació en el seu bloc. Aquest fet no tindria res de transcendental si no fos que ens els actes polítics del dia 14 hi trobem anunciada a Leila Khaled, presidenta de la Unió General de Dones Palestines, membre del Consell Nacional Palestí i del Frente Popular para la Liberación de Palestina (FPLP). Aquesta persona és una coneguda terrorista -com es pot veure a la Wikipèdia mateix- que pertany al FPLP, organització ilegal a la UE i que està en el llistat de Bandes Terroristes vigent també a Espanya:

Nº 30 Al Llistat de Grups i Entitats Terroristes
Nº 21 Al Llistat de Grups i Entitats Terroristes

Si volen saber més coses de la relació d’aquesta destacada terrorista, Leila Khaled, i la banda criminal islàmico-palestina FPLP ho poden també veure aquí. A banda del fet de que s’anunciï públicament i amb impunitat actes públics amb representació d’organitzacions que tenen el caràcter de terrorista també al nostre país, l’acte té el suport entre d’altres de les administracions de govern: l’Ajuntament de Barcelona, Diputació de Barcelona, Generalitat de Catalunya i Ministerio de Asuntos Exteriores y Cooperación com es pot veure en el tríptic de l’organització. Hem de creure que es tracta d’un error.

Hem comunicat aquesta situació a les entitats socials i polítiques del país, administracions implicades, mitjans de comunicació i autoritats governatives per a que n’esbrinin les responsabilitats. No ens podem imaginar el que passaria si el mateix es fes amb membres i citant una organització terrorista com ETA també present al mateix llistat que el FPLP. No ens agradaria pensar que en aquest país algú encara distingeix el terrorisme per quina mena de morts fa.

Les JNC, per mitjà del seu President a la Federació de Barcelona, Jordi Cabrafiga i Macias, també ha enviat una carta a la Presidenta del CJB condemnant-ho. Ho podeu llegir al bloc: Indígenes.

Canonada amunt, canonada avall

La decisió final ha estat aquesta. L'aigua que hagi d'anar canonada avall sortirà de les futurs dessalinitzadores, però això poc m'importa. El cas és que darrere de l'aigua que bevem hi ha una gran empresa privada catalana anomenada Agbar que fa temps que hauria dut a terme el millor projecte (aquest) per a abastir la nostra capital de l'aigua que tanta falta li fa.

Un cop més la grapa política ho ha endarrerit tot per acabar fent el que el sector privat -que entén bastant més del tema que qualsevol Ministrot gratapilotes- deia. Ahir dia 5 es signava l'acord per a autoritzar el minitransvasament quan Agbar ja feia dies que havia plantejat el projecte i pel que ja tenia les eines necessàries com per començar-ne la construcció. Fins i tot disposava ja dels kilòmetres de canonada que fan falta per crear aquesta unió. Una unió que s'ha de dur a terme tant a viat com es pugui per a portar aigua passat l'estiu i que ja començarà tard per culpa d'aquesta grapa que no ens traiem de sobre.

I per si això no fos poc, ara venen els comissaris de Brusel·les a dir-nos que els transvasaments han de ser la última solució. Bé, doncs hem anat a petar a aquesta última solució senyors comissaris. Ara, si no els sap greu, retirin-se al seu despatx a tornar a fer la seva activitat preferida de tocar els collons.

Encara sort, doncs, que s'ha decidit utilitzar el sentit comú i no han volgut fer algun invent del Patufet com estan fent amb la famosa via que passarà a uns quants metres dels fonaments de la Sagrada Família. M'esveren, i molt, totes aquestes relentitzacions, tot aquest teatre, tota aquesta incompetència.

¡Viva!

Hi ha situacions en les que no saps descriure quina és la sensació que et recorre el cos. La veritat és que, si m'hi posés, davant d'aquestes imatges que els adjunto, només em poden sortir paraules com fàstic, pena, vergonya, llàstima o repugnància. Berlusconi adverteix a ZP del clar to 'rosa' que agafa el seu govern. A mi, el to del Govern d'Espanya, francament, me la porta ben fluixa. He de dir, això sí, que aquesta llei de paritat que a mi no para de sorprendre'm està sobrepassant tots els límits que jo em pogués imaginar. Per cert, que ara la balança ja es decanta pel costat de les dones. Insisteixo -abans de que els/les feministes se'm llancin a la jugular- que a mi el sexe de qualsevol persona en un lloc de treball m'és tremendament igual, ara bé, no m'és igual si ha estat aquesta la raó per a que li donin el càrrec en comptes de les seves aptituds. Si anéssim a pel cas de Maleni, per exemple, els meus ulls es transformen en taronges veient que ha tornat a rebre la cartera ministerial.

Com deia, una sensació estranya. Ja se sap que els socialistes catalans són un fetus en construcció que poden acabar cridant com aquesta baladrera però, a vegades, tens l'esperança de que algun encara enyori el pa amb tomàquet i a la seva iaia tallant llonganissa vigatana per acompanyar les seques. I no, resulta que llavors et surten cridant aquests ¡Viva! que fan mal a les orelles. Pocs en queden que enyorin tot allò.

Chacón ha anat a parar sens dubte al pitjor dels llocs on podia anar a parar: Defensa. Els soldats i l'exèrcit no brillen pel seu feminisme, clar està. Una catalana al càrrec de la defensa espanyola? Encara pitjor m'ho posen! I si parlem d'aptituds, bé, per estudis i carrera política no serà però sens dubte que haurà d'estar segura de les seves decisions (tot i que el pes de l'exèrcit espanyol en el món vindria a tendir a una xifra ben minsa propera al zero).

Em queda aquell regust amarg a la boca quan en comptes de repassar la seva carrera i de plantejar els reptes que se li poden plantar al davant a Chacon, en els diaris només mencionen el seu estat d'embarassada i el seu sexe.

Per cert, les dones embarassades no mouen els braços quan caminen -com tota persona normal- o és que Chacón va quedar garratibada amb el 'mande firmes'?

Les nostres subvencions

Això ho paguem vostès i jo, apreciats lectors. Aquest esperpèntic acte lolailo a l'espanyola (mirin quina quantitat de paraulotes que em fan dir) rebrà una suculenta subvenció de l'Ajuntament, és a dir, de part nostra.

Això sí, ara surt Portabella dient que aquest circ a l'estil Angel Cristo amb gent menjant peix refregit i fotent crits i cops de peu a tothora rep un tracte de favor i que no s'hauria de subvencionar si és rendible de per sí.

És aquesta mentalitat de lladre amb llicència per robar que tant m'enerva i que perquè 4 folls l'han votat a sobre pot decidir en què invertir els meus calés. Molt bé, no inverteixi en la Fira d'Abril (que ho farà igualment) però en què invertirà? En contenidors de recollida selectiva? En horts urbans? En pisos de protecció oficial? Digui-la vostè que potser encara la dirà més grossa que jo!

Mirin, mirin, de cap a fi si ho aguanten:

La Xina, el tràfic d'òrgans i els JJOO

Diuen que Sarkozy encara manté oberta la possibilitat de fer un boicot als JJOO xinesos vistes les constants manifestacions en contra sigui per A o per B. Tenim el tema del Tibet i la repressió que comença a fer-se eterna i el simple fet de que la Xina encara viu estancada en aquest comunisme repugnant al que, regalar-li uns jocs olímpics, és fer els idiotes (un cop més). A occident ja ho tenim això de que sovint quedem com uns idiotes. Ens llencen bombes, ens fan esclatar trens i ens enfonsen torres amb avions i ens mobilitzem pel 'No a la guerra'. Xina té alçada la bandera del comunisme i cada matí amb creuo amb un jove que porta una samarreta vermella amb la falç i el martell restant impune de càstig. Xina alça la bandera i li regalem uns Jocs Olímpics.

Fa ja uns mesos, passejant per Pl. Catalunya amb el Sr. Alcón, vàrem aturar-nos a llegir unes pancartes i uns cartells estesos al terra que explicaven una història francament espantosa. No som massa de creure'ns de bones a primeres tot allò que ens posen al davant però no calia contrastar massa les dades per a adonar-se de que aquella gent condemnaven una realitat. La seva denuncia era sobre el tràfic d'òrgans a la Xina. Joves assassinats per a comerciar amb les seves vísceres.

Us adjunto el tríptic que vàrem agafar lliurement i que conté alguna imatge desagradable però que fa un bon resum de la situació que es viu i que s'ha viscut en aquell racó del Planeta al que, recordem-ho un cop més, li hem regalat uns JJOO.

Més solucions

Recordant vells temps:

Després de la primera solució enginyosa per a aturar el canvi climàtic, des del Terrat em disposo a proposar-ne una altra de revolucionària.

Fàcil i senzilla. Tots vàrem aprendre allò de la fotosíntesi quan érem petits. Allò de que entre les plantetes i els humans hi ha una relació de favors ja que el que no vol un ho vol l'altre. Doncs bé, ja que sembla ser que el que no volem nosaltres és la causa del mal, la solució a partir d'ara serà aguantar-se la respiració durant tot el dia tantes vegades com es pugui. La clau està en que el cos sol regular la quantitat d'oxigen que necessita i ens fa respirar amb més o menys rapidesa segons li convé, però, en estat de repòs, aquesta quantitat esdevé regulable sense fatigar-nos massa. És a dir, podem estalviar emissions de diòxid de carboni sense que això faci que ens cansem i que necessitem inspirar i expirar més vegades.

Aquest cop no gaudiran de representació gràfica però tots aquells que vulguin aturar aquest desastre només tenen que tapar-se el nas i convèncer a molta gent de fer-ho!

If it be your will

Després de 15 anys tornarem a tenir a Leonard Cohen voltant per terres catalanes. Concretament a l'Agost, a Girona. Serà feina difícil aconseguir entrades, de ben segur, aforament petit i molta demanda, però s'intentarà!

En Cohen vindria a ser, en les meves relacions musicals, "l'altre". Un altre -apart del de sempre- que m'ha proporcionat coses absolutament diferents. Sempre he dit que costa que Leonard Cohen agradi. De fet, ja és prou difícil trobar gent jove que el conegui. Mai he pretès enganxar ningú a la seva música, hi han mestres molt bons però un només n'aprèn si vol i jo només faig que donar a conèixer al mestre.

Per a commemorar que aquest home -que ja passa dels 74- ens vindrà a veure, avui he traduït una cançó més del seu repertori:

Si el que desitges és que deixi de parlar i que la meva veu sigui com era abans, no parlaré mai més i ho respectaré fins que desitgis que torni a parlar.

Si el que desitges és que una veu sigui sincera, et cantaré des d’aquesta muntanya on les teves lloances haurien de ressonar. Si el que desitges és que canti.

Si és el que desitges, si hi ha alguna oportunitat, deixa que els rius s’omplin i deixa que les muntanyes se n’alegrin. Deixa que la teva compassió es desbordi en tots aquests cors que cremen al infern. Si fos el teu desig fer-nos el bé.

I apropar-nos a tots i lligar-nos ben fort. Tots els teus fills aquí, portant les seves robes esquinçades, les nostres robes esquinçades, vestits per matar i acabar aquesta nit. Si és el que desitges...

If it be Your Will - Leonard Cohen

Igualtat i eleccions

Llegeixo avui amb molta felicitat que unes dones saudites han penjat un vídeo a YouTube conduint. No seria res d'interessant si no fos perquè al seu país, això, ho tenen prohibit.

Quan al nostre desastrós país les dones demanen igualtat, votem lleis de paritat absolutament absurdes que van en contra de tota lògica i que, més aviat, degraden la seva imatge i la dels homes. Hem confós absolutament quin és l'objectiu d'aquesta 'igualtat' i hem entrat en aquest cicle socio-progressista que ens fa a tots tontets i una ovelleta més del ramat.

El que els hi passa a aquestes dones sí que és inadmissible! Elles sí que tenen dret a demanar la igualtat! Però en un país com el què vivim perquè cony hem de fotre lleis de paritat i creure'ns els més bons del Planeta? Entenc que ampliem les mires en quant a situacions que necessiten ajustaments com fou el cas de la violència de gènere però no cal que anem de salvadors ni de justiciers i a sobre creure'ns Jesucrist.

I això em porta a que els socialistes han tornat a guanyar faltant per veure si pactaran o no i amb qui. Ells, els que han ideat aquesta llei que per mi és absolutament contraproduent i que ens han donat pel cul durant 4 anys han arrasat a Catalunya. Vergonyós i trist que un país com el nostre no obri els ulls.

Felicitats a aquestes dones pel seu acte i felicitats al PSOE per ser els que millor han sabut enganyar al personal. Realment no és feina fàcil i ells la fan com ningú.

El pas del vent

Tot és qüestió d'estar en el lloc adequat, en el moment adequat i sobretot de tenir clar que has de fer. La vida no és més que poder donar un pas més a cada segon i aprendre de totes les passes que ja has fet. Si ens van donar la raó fou per utilitzar-la i no per fer d'ella una simple eina sotmesa a la nostra voluntat. Aquesta és una de les passes més importants que hom pot donar un cop també ha après a dur-ho a terme.

Passejo per Barcelona, de nit. S'ha de dir que en aquests moments sempre m'ha acompanyat la sensació de ridiculesa al mirar el cel ple d'estels. És ara quan les passes es fan més llargues i fins i tot corres per la vida. Observes i aprens, ets producte de la observació. Mires els edificis amb la sorpresa d'haver-hi passat un munt de vegades per davant i de no haver-te ni fixat en la seva bellesa i t'adones de que a la vida t'ha passat el mateix.

Es fa de dia, respires aquell aire net d'una ciutat encara adormida i et sents un home afortunat. Acte seguit maleeixes totes les vegades en que no has sabut encaixar el que et passa tot intentant retreure-ho a algú en particular com si això t'hagués de netejar d'alguna impuresa. N'hi han que es queixen a Déu, n'hi han que es queixen a aquell qui tenen al costat però la qüestió és no fer l'esforç de digerir i fer aquell pas de raonar que tant costa.

I continues passejant i els rajos del sol t'escalfen la cara i el vent te l'acaricia i simplement t'oblides per un moment de tot allò que et martiritzava. Tornes a posar els peus a terra i el temps ha passat i tot ha desaparegut. Has donat el pas definitiu i ho saps. Somrius.

Debat

No el vaig veure tot, em vaig saltar bona part del mig reprenent-lo al final. Ho vaig fer perquè sentia vergonya aliena, ganes de plorar (no sé si de riure o de pena). Se suposa que això és el millor que té Espanya per a ser governada? Doncs Espanya va ben arreglada.

Un socialista com tots els socialistes i un partit que es deu creure que és de dretes, o liberal o ves a saber què però que és tan socialista com el primer.

"Deje de dar tantos datos macroeconómicos que nadie entiende". Mariano Rajoy dixit, prenent per tontos a tots aquells a qui pretén governar. No el critico, de fet li va sortir del cor una afirmació més que certa. Ell preferia parlar del preu dels tomàquets i del pa ja que sap de les limitacions dels seus conciutadans.

"Quiero que nazca una niña en España (es veu que els niños no hi tenim res a pelar aquí) que su família trabaje y tenga una vivienda digna". Família, niña, padres con trabajo, vivenda. Tuf a socialisme a més no poder i cagades a tort i a dret.

He arribat a sentir la bajanada d'algun company o companya liberals dient que es passarien llur catalanisme pel forro i que votarien al PP. Per a què? Em pregunto jo. No serà per liberals, això està clar!

Només comento aquestes dues parts de Rajoy perquè em van semblar catastròfiques i cal dir que tan sols puc ser objectiu en quant a presència. ZP té més presència però per la boca mor el peix, que diuen, i ell està ben mort. Rajoy, un paio limitadet (així el veig jo) no se'n surt. Punt.

Així doncs, resumeixo el debat amb una paraula: catastròfic. Qui ha guanyat? Jo dic que han perdut els dos. Si després d'això encara diuen que hem de votar, ja m'ho explicaran!